Tema 9: Educació de qualitat, escola i mestre/a

Escola:

Una escola és una institució o centre encarregat d'educar o impartir docència sobre unes determinades àrees.

El terme escola s'aplica a tots els nivells d'estudis: escola d'infants (o escoleta), escoles primàries o secundàries, escoles universitàries, escoles d'estiu, escoles d'adults, autoescoles, escoles d'idiomes, de música, etc.

El terme col·legi és més restrictiu i s'aplica generalment a les escoles d'educació obligatòria per a nens i joves. Actualment s'utilitza l'abreviació CEIP, de Centre d'Ensenyament Infantil i Primària per a designar aquests centres. També existeix el terme col·legi major, que és una residència d'estudiants, generalment universitaris.

La qualitat de l’educació: preocupació i retòrica

Les transformacions socials, econòmiques i culturals experimentades per la nostra societat en la darrera dècada plantegen nous reptes i majors exigències a les quals cal donar una resposta per a millorar la qualitat de l'educació. Lluny d’aquesta millora en la qualitat el Govern va optar per la segregació de l'alumnat, per expulsar l'alumnat amb dificultats del sistema educatiu, per reduir la participació dels distints sectors de la comunitat educativa i per consolidar dues xarxes de centres educatius amb un alumnat clarament diferenciat: els centres públics com a xarxa d’assistència dirigida als sectors més desfavorits de la població i els centres privats amb capacitat per a seleccionar el seu alumnat.

Les mesures necessàries per a millorar el sistema educatiu han d'anar en la direcció d'oferir una educació de qualitat per a tots i per a totes, tant dels que tenen majors dificultats d'aprenentatge com dels que tenen major capacitat i motivació per a aprendre. Un sistema educatiu de qualitat ha d'assumir el compromís d'elevar el nivell de formació de tot l'alumnat, sigui quin sigui el seu origen social o procedència i la seva situació de partida, sense segregar ni limitar les seves possibilitats futures.

Per a això, és necessari intervenir a temps de superar les dificultats per prevenir el fracàs escolar, incrementant substancialment l'oferta de places públiques en Educació Infantil, desenvolupant des de l'Educació Primària activitats específiques de suport per a l'alumnat que presenta dificultats d'aprenentatge, i garantint en l'Educació Secundària Obligatòria una oferta educativa diversa i no segregada. Es tracta, en definitiva, de posar en marxa les actuacions necessàries per a seguir avançant en la direcció que tota la població escolar adquireix en la formació bàsica necessària, tant per a continuar estudis posteriors com per a garantir, en les millors condicions possibles, la seva inserció social i laboral.

Cal reforçar el paper dels centres públics com a xarxa vertebrada de l'oferta educativa i dotar-los de més autonomia. Una autonomia per a organitzar una resposta educativa ajustada a les seves necessitats. Així mateix, no es tracta de canviar el procediment d'elecció de la direcció del centre sinó de donar-li més capacitat de gestió i un major reconeixement i suport des de la comunitat educativa i des de l'Administració.

És imprescindible també donar suport a la tasca del professorat i afavorir el seu reconeixement social així com adoptar mesures orientades a millorar la convivència en els centres, potenciant el diàleg i una major col·laboració entre les famílies i els centres educatius.

És necessari l'esforç de tots: del Govern, de les famílies, del professorat, de l'alumnat i, en definitiva, de la societat, que ha de mostrar un compromís major amb l'educació dels joves. Per tant, és necessari invertir més en educació i aconseguir la mitjana dels països de la Unió Europea. La millora de la qualitat educativa no és només un problema de recursos econòmics, no hi ha possibilitat de millorar la qualitat de l'educació sense comptar amb els que després seran els principals protagonistes dels canvis.

Pedagogia i participació: per a una educació de qualitat

 

La pedagogia és fonamental com a ciència normativa per fonamentar i guiar l’acció educativa en la participació en l’educació com a condició necessària per tal que no esdevingui una imposició social d’un grup sinó que tots hi participin amb convicció pròpia.

 

Amb la construcció del sistema escolar primari per a tots els ciutadans a l’inici del segle XIX es desenvolupa la pedagogia derivada del fil de l’educació com a ciència normativa per fonamentar i guiar l’acció educativa. El desenvolupament de les ciències experimentals i la psicologia a la fi del mateix segle aporten bases positives a la fonamentació explicativa de les condicions de l’infant i de les seves possibilitats d’aprenentatge. Els alumnes que prosseguien estudis mitjans eren una selecció reduïda d’alumnes capacitats que rebien ensenyament de titulats universitaris de les diferents branques del coneixement. Els professors tenien una gran personalitat i una extensa cultura, i podien ensenyar sense haver estudiat pedagogia i didàctica.

 

L’extensió de l’ensenyament secundari a tots els ciutadans amb capacitats molt diverses fa que l’ensenyament per recepció no sigui suficient per a molts alumnes. Cal comprendre les diferències individuals, saber organitzar situacions d’aprenentatge interactives i, fins i tot, motivar aquells alumnes que no senten necessitat o interès pel coneixement. La formació en psicobiologia, sociologia de grups, pedagogia i didàctica esdevé imprescindible per a la professió docent. No hi ha tants professors com la societat necessita que tinguin una capacitat docent natural, però amb unes aptituds intel·lectuals i comunicatives bàsiques, i l’adequada formació pedagògica.

 

La formació pedagògica s’ha de nodrir del patrimoni d’aportacions de la pedagogia del segle XX, tan desconegut per a molts i per això tan poc explorat. En el moment de la seva creació van ser sistemes i experiències limitades sovint en escoles i institucions diferents de les dels estat, atès que aquestes tenien masses alumnes per classe. Avui, amb un nombre d’alumnes acceptable, es poden desenvolupar sistemes pedagògics que deixin enrere els sistemes d’ensenyament col·lectiu i repetitiu. Avui l’escola ja no té com a primera finalitat la socialització, sinó justament l’educació cap a una cultura personalitzada de cada alumne.

 

Segueixen essent vigents el mètode global de doctor Decroly (1901), els principis del desenvolupament Iblopsicològic de la doctora Montessori (1907), els trenta indicadors de l’Escola Activa, formulats per Ferrière (1913), l’escola del treball de Kerschensteiner (1912), el mètode de projectes de Kilpatrick (1918), el pla Dalton de Parkhurt (1920), el sistema Winnetta de Washburne (1920), el mètode de treball en grups de Cousinet (1920), el pla Jena de Petersen (1924), les escoles Waldorf de R. Steiner (1921), les tècniques de l’Escola Moderna de Freinet (1927). Aquests moviments de renovació pedagògica diferents però coincidents a França, Alemanya, Itàlia, Espanya i molt particularment a Catalunya amb la dinàmica de les escoles d’estiu, iniciada ja al 1914 per Eladi Homs, darrerament una mica dispersats per l’excés de regulació legal dels sistemes escolars i per un cert tancament de la pedagogia universitària, són els que han aportat els canvis més grans a la pedagogia del segle XX i són imprescindibles per a una millora efectiva de la qualitat de l’educació, que no depèn de la consistència del sistema sinó de la funcionalitat, l’eficàcia i l’eficiència de cada institució escolar.

 

És un patrimoni pedagògic que ha costat molts esforços humans, que es va iniciar amb molts menys recursos materials, formals i humans dels que avui dia disposem i fou possible pels ideals de llibertat, igualtat i fraternitat que inspiraven la modernitat per fer la ciutadania. Dewey, impulsor de la Progressive School, ja el 1916 havia vinculat democràcia i educació, i reafirmava la posició que a l’escola ideal es poden reconciliar els ideals individualistes i institucionals. Tothom participa en l’educació dels ciutadans, però correspon als professionals amb formació científica, filosòfica i cultural donar normes d’acció clares per evitar accions contradictòries amb les finalitats que es proclamen. La pedagogia és necessària per superar el desconcert de l’educació actual. (http://www.omnium.cat/docroot/omnium/imgs/images/3214.pdf)

 

 

Escoles alternatives:

 

“L’escola no ha de ser ni un asil, ni un lloc de guarda, ni una institució on sols s'aprenguin les primeres lletres. Ha de ser més i ha de ser una altra cosa. Ha de tenir taller i jardí; centre d'activitat; estímul i ordenació de l'esperit; preparació de l'ànim per afrontar amb audàcia serena la vida; desenvolupament ple de la personalitat; capacitació.” Aquestes frases no són de cap pedagog singular i il·luminat sinó que es troben al preàmbul d’una normativa per a l’educació primària de l’any 1936. Aquella era una conjuntura històrica molt especial, però si repasséssim preàmbuls i exposicions de motius, de moltes de les lleis educatives dels estats (poseu-hi totes les sigles que vulgueu; LGE, LOGSE, LOCE, LOE...), i de diferents èpoques, hi trobaríem grans ideals que no es corresponen amb les pràctiques burocratitzades que defineixen bona part d’aquests mastodòntics artefactes que anomenem sistemes educatius. Que, si bé asseguren educació a una part de la població del món, s’allunyen massa sovint de l’objectiu, diguem-ne oficial, per als quals han estat creats: contribuir decisivament a la consolidació de personalitats lliures.

Davant d’aquesta gran paradoxa, la història ens ofereix molts exemples d’individualitats i col·lectius que han cercat noves formes d’escolaritat més properes a una educació genuïna pel que fa al noi o la noia, a l’individu en definitiva, que s’educa. I d’un temps ençà torna a haver-hi un cert interès en recuperar o recordar velles alternatives escolars i també en reconèixer noves propostes escolars que signifiquin quelcom de radicalment viu i innovador davant de l’actual funcionament dels nostres centres educatius. Així, recordem, és clar, el radical escocès A. S. Neill amb “Summerhill”, el comte Tolstoi i l’escola “Iasnaia Poliana”, el capellà Dom Milani i l’escola de Barbiana, el pediatra Korczak i l’orfenat cogestionat de Varsòvia, l’educador Makarenko i les colònies amb joves difícils; i tants d’altres. Podem revisar les pintoresques experiències de self-goverment de finals del XIX o la conflictiva autogestió escolar dels anys setantes del segle XX.

No sempre les alternatives provenen de la intangible heterodòxia o del tremp individual de persones concretes i carismàtiques. Experiències creades per governs locals i regionals esdevenen alternatives trencadores i exemples per a mestres i alumnes d’altres països. Per exemple, els parvularis municipals d’algunes ciutats del nord d’Itàlia, especialment als anys setantes i vuitantes. O determinades comunitats d’aprenentatge a diferents parts del món. Les propostes alternatives són i han estat ben diverses en funció de l’estat de coses a les quals es volien oposar. Així trobem una alternativa radical a la idea i existència mateixa del sistema educatiu, que és la no-escola, la desescolarització o tota mena d’experiències parcials que representen una proposta diferent o un ideal a seguir. La “Escuela Moderna” de Ferrer i Guàrdia, per exemple, és una alternativa escolar que s’oposa a l’escola estatal i a l’escola religiosa del moment i de la qual ara no n’acceptaríem alguns dels seus postulats i de les seves pràctiques adoctrinadores. Una escola montessoriana, una escola “waldorf” o una escola freinetiana han estat una alternativa i ho són, en alguns casos. Perquè no hi ha una escola igual i si ho són, pot ser un mal senyal perquè, quan les alternatives es tornen models, poden també fossilitzar-se. Quan un mètode es converteix en “El Mètode”, quan el material escolar només pot ser un de determinat, quan el professorat no té autonomia pròpia, quan l’educand torna a esdevenir un mitjà i no la finalitat i el sentit últim de l’acció pedagògica... es reprodueix el que succeeix a gran escala. I hi ha organitzacions de “home schoolers” ( famílies que eduquen els seus fills sense anar a escola) que segueixen fil per randa els programes a distància d’una universitat corporativa o una multinacional.

Hi ha doncs, característiques-tipus que defineixin una escola alternativa? Podríem fer, a la manera dels “30 punts” de l’Escola Nova, trobar aquests indicadors alternatius? Un recent article del professor J. Contreras Domingo encapçala un monogràfic de la revista “Cuadernos de Pedagogía” dedicat a les escoles alternatives , senyal inequívoc de l’interès que suscita aquesta temàtica. En ell, aquest col·lega i amic assenyala algunes possibles característiques:

 

- són escoles petites; per tant, representen una alternativa a la idea d’institucions escolars enteses com a contenidors, com a acumulació, com a llocs de custòdia.

-  hi conviuen edats diferents, s’aprèn compartint també intergeneracionalment; són, doncs, una alternativa a l’escola que gradua i separa per edats

-   l’aprenentatge no és lineal; per tant, són una alternativa a un currículum homogeni i seqüencial.

- l'aprenentatge és orgànic, és a dir, lligat a les biografies i a les geografies de cadascú; una alternativa a la idea de l’aprenentatge centrat en el cognitiu i desvinculat de la cultura de la que forma part.

- són espais de llibertat i de responsabilitat; per tant, una alternativa a un ensenyament fonamentat en la dependència d’un altre, mestre o autoritat.

- hi ha un respecte profund a la infantesa i a la joventut; una alternativa que abona el desig per damunt de l’obligatorietat.

 

Probablement, el signe distintiu d’una educació alternativa sigui la ruptura radical dels paràmetres que configuren la gramàtica escolar (horaris, graduacions, currículums, compartimentació...) en benefici d’una mirada més directa i franca del fet d’educar i d’aprendre. Despullant l’entorn escolar de tot allò que allunya l’educació del que és realment essencial en l’aprenentatge compartit i viscut creativament. No són propostes fàcils perquè l’educació, contràriament al que sovint es pensa, potser s’ha de preguntar allò que la societat no es vol preguntar. En aquest sentit, diferents experiències alternatives se succeeixen en el temps, en petites dosis, com no podria ser d’altra manera. Algunes d’elles, superen els límits del seu context geogràfic social i històric, i les arribem a conèixer; d’altres segueixen lluitant anònimament en la seva petita comunitat per una educació lliure, creativa i acollidora en tota la seva realitat i no pas retòricament.

 

- Exemples d’escoles alternatives:

 

El submarí lila (http://submarilila.blogspot.com/) és una escola creada per uns pares i educadors que pensen que poden oferir als seus fills un aprenentatge alternatiu, basat en compartir experiències i respectant al màxim l’autonomia del nen.

Aquesta associació vol construir, per tant, un espai on es vetlli i sostingui tot allò que l'infant sent, pensa i fa. Un lloc on trobi cobertura a les seves experiències, per a que pugui créixer i aprendre de manera integral i plena.

Es tracta d’una alternativa activa i no directiva perquè creuen en la capacitat de les persones de ser autònomes i, per tant, autodirectives. Les interaccions actives i no directives dels adults persegueixen que l'infant pugui realitzar-se, acceptar-se i desenvolupar-se, tan plenament com li sigui possible i que pugui convertir-se en una persona que aconsegueixi satisfer-se a si mateix tenint en compte els límits que suposa viure en comunitat.

 

L’Escola el Roure Gros (http://phobos.xtec.cat/a8028072/) la seva proposta és la defensa i potenciació d’aquest esperit investigador que tenen tots els nens i nenes en major o menor grau. La tasca del mestre/a, ha de ser d’acompanyar, de servir de guia, de suport i d’orientador d’aquest procés.

Escola El Roure Gros

La Magarrufa (http://www.lamagarrufa.blogspot.com/) és un espai amb un component d'innovació en la gestió i en la conciliació de la vida familiar i laboral. Es sustenta amb el compromís i la participació activa de les famílies. Aquest projecte s'emmarca en el concepte de criança compartida, i els principis de l'educació lliure adaptada als interessos i ritmes dels infants d'1 a 3 anys. 

EDUCACIÓ:

 

-          Tota persona té dret a l'educació. L'educació ha de ser gratuïta, si més no, en la instrucció elemental i fonamental. La instrucció elemental ha de ser obligatòria. L'ensenyament tècnic i professional s'ha de posar a l'abast de tothom, i l'accés a l'ensenyament superior ha de ser igual per a tots d'acord amb els mèrits respectiu

-          L'educació ha de tendir al ple desenvolupament de la personalitat humana i a l'enfortiment del respecte als drets humans i a les llibertats fonamentals; ha de promoure la comprensió, la tolerància i l'amistat entre totes les nacions i grups ètnics o religiosos, i ha de fomentar les activitats de les Nacions Unides per al manteniment de la pau.

-          El pare i la mare tenen dret preferent d'escollir el tipus d'educació que es dóna als seus fills.

El dret a l’educació a la societat d’avui dia segons l’informe Educació per a tots (EPT):

Objectiu 1. Protecció i educació de la primera infància

Aquest objectiu parla de la malnutrició dels infants i la parsimònia en la seva lluita en els països en desenvolupament posant en risc el desenvolupament de l’EPU. Aquest fet i la mala salut provoca un progrés nul respecte al benestar dels petits. També es parla de la diferència entre els nens rics i els pobres en consideració a les taxes d’escolarització.

Objectiu 2. Ensenyament primari universal

En els països en desenvolupament la taxa d’escolarització augmenta progressivament provocant que d’aquí a uns anys hi hagi milions d’infants sense escolaritzar. En aquests països les famílies pobres tenen bastant difícil que els seus fills vagin a l’escola, només un mínim de les famílies més riques ja estan escolaritzats. En alguns països han aconseguit un increment del nombre d’escolars mitjançant fets que eviten aquest progrés. Aquests successos en l’escolarització de l’educació primària també passen a l’educació secundària.

Objectiu 3. Respondre a les necessitats de formació permanent dels joves i adults.

No es dóna precedència a la necessitat d’aprenentatge dels adults i joves i cal que hi hagi informació, programes i un compromís polític per respondre a aquestes necessitats.

Objectiu 4. Alfabetització dels adults.

La taxa mundial d’alfabetització dels adults és elevada tot i així hi ha molt països amb un tant per cent inferior a la mitjana, dels quals la majoria són països en via de desenvolupament, les causes es troben en relació a la pobresa i la marginació. També hi ha una diferència com en els objectius anteriors entre les famílies riques i les pobres.

Objectiu 5. Gènere.

La majoria de països han assolit la igualtat de gènere en l’ensenyament primari i secundari excepte en els països en via de desenvolupament. Es remarca la superioritat del sexe femení en estudis superiors arreu del món.  Cal dir també que la els factors de pobresa i la marginació social augmenta les diferències de gènere, a més si aconsegueixen escolaritzar-se després l’evolució d’aquestes noies es veuen perjudicats. 

Objectiu 6. Qualitat

Hi ha diferències de les avaluacions entre els països rics i els pobres, però també hi ha diferències dins dels països, regions, escoles, etc. Aquestes desigualtats són importants tant en l’educació com en la societat, cal tenir en compte que no és el mateix un país desenvolupat que un país que no ho està. Això també es veu reflectit en que hi ha molts docents treballant en països desenvolupats i molt pocs en els països en via de desenvolupament.

INFÀNCIA

Drets dels infants

- Preàmbul:

I. Considerant que els pobles de les Nacions Unides han refermat en Carta la seva fe en els drets humans fonamentals i en la dignitat i el valor de la persona i que s'han declarat determinats a promoure el progrès social i a elevar el nivell de vida dintre d'un concepte més ampli de llibertat.

II. Considerant que les Nacions Unides han proclamat en la Declaració Universal dels Drets Humans que tothom té els drets i les llibertats que s'hi enuncien, sense cap mena de distinció de raça, de color, de sexe, de llengua, de religió, d'opinió política i de qualsevol altra índole, d'origen nacional o social, de posició econòmica, naixement o de qualsevol altra condició.

III. Considerant que l'infant, per la seva manca de maduresa física i mental, necessita una protecció i cura especials, incloent-hi la protecció jurídica adequada, tant abans com després del naixement.

IV. Considerant que la necessitat d'aquesta protecció especial ha estat expressada en la Declaració de Ginebra de 1924 sobre els Drets de l'Infant i reconeguda en la Declaració Universal dels Drets Humans i en els Convenis constitutius dels organismes especialitzats i de les organitzacions internacionals que s'interessen pel benestar de l'infant.

V. Considerant que la humanitat ha d'otorgar a l'infant el millor que li pugui donar.

VI. L'Assemblea General proclama la present Declaració dels Drets de l'Infant a fi que tingui una infantesa feliç i gaudeixi, en benefici propi i de la societat, dels drets i de les llibertats que s'hi enuncien, i insta als pares i mares, els homes i les dones individualment, i les organitzacions privades, autoritats locals i els governs respectius, a reconèixer aquests drets i a treballar perquè s'observin per mitjà de mesures legislatives i d'altra índole adoptades progressivament, de conformitat amb els principis següents:

- Principis:

Principi 1: L'infant ha de gaudir de tots els drets enunciats en aquesta Declaració. Aquests drets han de ser reconeguts a tots els infants sense excepció de cap mena o discriminació per motius de raça, de color, de sexe, de llengua, de religió, d'opinió política o d'altra índole, d'origen nacional o social, posició econòmica, de naixement o de qualsevol altra condició, ja sigui de l'infant mateix o de la seva família.

Principi 2: L'infant ha de gaudir d'una protecció especial i disposarà d'oportunitats i serveis establerts per la llei, i d'altres mitjans, a fi que pugui desenvolupar-se físicament, mentalment, espiritualment i social, d'una manera sana i normal, en condicions de llibertat i dignitat. En promulgar lleis amb aquesta finalitat, la consideració fonamental a què caldrà atenir-se serà l'interès superior de l'infant.

Principi 3: L'infant té dret, des del seu naixement, a un nom i una nacionalitat.

Principi 4: L'infant ha de gaudir dels beneficis de la seguretat social. Ha de tenir dret a créixer i a desenvolupar-se amb salut; i amb aquest fi caldrà proporcionar-li, així mateix com a la mare, cura i protecció especials, incloent-hi l'atenció prenatal i postnatal adequades. L'infant té dret a disposar d'alimentació, habitatge, recreació i serveis mèdics adequats.

Principi 5: L'infant que pateixi impediments físics, mentals o socials, ha de rebre el tractament, l'educació i les atencions necessàries que requereixi la seva particular situació.

Principi 6: L'infant, per al desenvolupament ple i harmoniós de la seva personalitat, necessita amor i comprensió. Sempre que sigui possible, haurà de créixer a l'empara i sota la responsabilitat dels seus pare i mare i, en qualsevol cas, en un ambient d'afecte i de seguretat moral i material; llevat de circumstàncies excepcionals, l'infant de tendra edat no serà separat de la seva mare. La societat i les autoritats públiques tenen el deure de dedicar una cura especial envers els infants sense família o que estiguin mancats de mitjans de subsistència. Per al manteniment dels fills de famílies nombroses, convé concedir subsidis estatals o d'altra mena.

Principi 7: L'infant té dret a rebre educació, que serà gratuïta i obligatòria almenys en la seva etapa elemental. Se li donarà una educació que afavoreixi la seva cultura general i li permeti, en condicions d'igualtat d'oportunitats, desenvolupar les seves aptituds i el seu judici individual, el seu sentit de la responsabilitat moral i social, i esdevenir un membre útil de la societat. L'interès superior de l'infant serà el principi que guiarà aquelles persones que tenen la responsabilitat de la seva educació i orientació; aquesta responsabilitat pertoca en primer lloc al pare i a la mare. L'infant gaudirà plenament de jocs i de l'esbarjos, els quals hauran d'estar orientats vers les finalitats perseguides per l'educació; la societat i les autoritats públiques s'esforçaran a promoure la satisfacció d'aquest dret.

Principi 8: L'infant ha de figurar entre els primers de rebre, en tota circumstància, protecció i socors.

Principi 9: L'infant ha de ser protegit contra totes les formes de negligència, crueltat i explotació. No serà objecte de cap mena de tràfic. No s'haurà de consentir que l'infant treballi abans d'una edat mínima adequada; en cap cas no se l'ocuparà ni se li permetrà que s'ocupi en qualsevol tasca o feina que perjudiqui la seva salut, o que interfereixi en el seu desenvolupament físic, mental o moral.

Principi 10: L'infant ha de ser protegit contra les pràctiques que puguin fomentar la discriminació racial, religiosa o de qualsevol altra mena. Ha de ser educat en esperit de comprensió, tolerància, amistat entre els pobles, pau i fraternitat universal, i amb plena consciència que ha de consagrar les seves aptituds i energies al servei dels seus semblants.

Magda, Eunice, Meritxell i Aida