El context es mostra en els usos del llenguatge, en l’organització de les pràctiques, en el fer, voler fer, i deixar fer, en educació, mentre l’educació esdevé instrument de canvi i de manipulació perquè els Estats juguin amb el màrqueting de donar suport a una imatge de si mateixos que pot no ser real quan l’economia, la política, els hàbits de consum i de vida, s’internacionalitzen.
Davant del problema de proposar i no portar endavant el canvi educatiu, que s’estén a tot el segle XX, es proposava diferenciar entre Reformes educatives de primera i de segona generació. Les reformes de primera generació, es diferencien del desenvolupament de la societat industrial, tractant de canviar les responsabilitats de l’escola per la innovació. Respondrien així a una fe en la democratització de la cultura, l’extensió de l’educació, la racionalitat del canvi educatiu, i el desenvolupament de bones pràctiques.
Aquestes reformes es plantejaven per a donar resposta als canvis en l’estructura poblacional: augment del nombre d’estudiants, desenvolupament d’una fenomenologia urbana, canvis en les relacions de vida, i en relació al mercat de treball, demandes de més i millor qualificació educativa i professional. Però se sustentaven, també, en compromisos a favor d’una escola democràtica enfront del feixisme, i en compromisos polítics envers el canvi social. Aspiraven, en aquest sentit, a passar el poder en relació als sistemes escolars, del camp de la política, al territori de les pràctiques, el que discorria en paral·lel al debat educatiu a favor d’una escola motivadora, oberta, estimulant i activa per al desenvolupament personal, mentre s’orienta cap a horitzons que serveixen de guia a la pràctica educativa.
Les alternatives globals són aquelles que independentment de la crítica que realitzen a l’escola mantenen una posició més positiva. És la societat la que ha de transformar-se en una realitat autènticament educativa. Hem de aconseguir una ciutat educativa, una aldea de l’aprenentatge on qualsevol realitat comunitària i social esdevingui educativa i formativa.
Doncs així, en el nostre món que es rexeix per linies divisories tan sols estan dintre la nostra ment que ens ajuden a pensar i a poder orientar-nos. Per això ens cal tenir una bona crítica cap al sistema escolar per ajudar-nos a trobar solucions per a una educació de qualitat.
Amb el procés de CANVI l’escola té la necessitat d’adaptar-se als nous temps i per tant no pot continuar ensenyant com ho feia al 1900, si no que ha d’actualitzar-se. Es veu obligada a modificar la seva instrucció i amb la introducció de les TIC, ens ajuda com a eina per facilitar els estudis als alumnes i a ensenyar al professor.
Els conceptes en la societat actual podem trobar la TECNOLÒGICA. Vivim en una societat totalment controlada per la tecnologia, que mitjançant processos establerts que vorejen la perfecció, ens faciliten molt la nostra manera de viure.
A més a més trobem LA INFORMACIÓ DIGITAL. Processar diferents imatges, dibuixos, colors i números que configuren lletres i permet que es llegeixi a través d’aquesta informació digital.
LES MASSES DE CONSUM que Inciten al consumisme a les persones.
I finalment la DIVERSITAT CULTURAL I DE SENTIT. No només hi ha una llengua o color de pell, en el món i dins de les mateixes societats existeixen una gran diversitat.
Els mitjans de comunicación de masses:
El Mass media, s’utilitza per nombrar el sector dels mitjans de comunicació específicament fabricats i dissenyats per arribar a una gran audiència.
Tot i que en principi un mitjà de comunicació(televisió, telèfon, premsa, Internet,...) és qualsevol instrument usat per a transmetre i rebre dades, actualment el terme s'usa per a designar i ser capaços de fer arribar a un gran públic la informació, l'entreteniment o la propaganda.
Marshall McLuhan, educador, filòsof i estudiós canadenc
Professor de literatura anglesa, crítica literària i teoria de les comunicacions, McLuhan és reconegut com un dels fundadors dels estudis sobre els mitjans de comunicació i ha passat a la posteritat com un dels grans visionaris de la societat de la informació present i futura. Durant el final dels anys 60 i principis dels 70, McLuhan va encunyar el terme "aldea global" per a descriure la interconnectivitat humana a escala global generada pels mitjans electrònics de comunicació
El mitjà és el missatge, amb aquesta afirmació pretén qüestionar el que solem entendre per mitjà i per missatge
Aquesta aldea global que defensava Marshall MacLuhan considera la terra és un poble molt gran i defensa l’aula sense murs, és a dir, el món és un lloc d’aprenentatge i no s’ensenya només a l’escola, sinó que també s’aprèn fora d’aquesta.
L’evolució de la civilització ha estat de passar d’una societat tribal a la destribalització i a la retribalitat amb la creació de nous estats on dins de cada estat poden haver-hi moltes races, llengües. Una Aldea Global.
La Galaxia Gutemberg, 1969, la impremta va fer necessària la lectura. Les escoles es van crear per a ensenyar a llegir, escriure, comptar,... Aquest període comprèn els gairebé quatre segles que van des de la difusió de la impremta a l’Europa de la modernitat fins a les primeres dècades del segle XIX quan el telègraf canviaria per sempre la història de la comunicació.
Aldea global 1979, el terme fa referència a que la societat humana començaria a transformar-se i el seu estil de vida es tornaria similar al de una aldea. Degut a aquest procés tecnològic, tots els habitants del planeta es començarien a conèixer uns amb altres i a comunicar-se de manera instantània i directa. La informació no té fronteres.
El aula sin muros, 1964, amb aquest escrit volia dir que a l’escola no s’aprèn tot sinó també amb les experiències que guanyes amb els individus que t’envolten.
Diferenciació entre mijtans freds i calents, la definició de les dades a través d’un medi, i el grau de participació de les audiències per completar al medi, són dos criteris fonamentals que va proposar per distingir medis freds i calents. Per a ell l’alta definició es l’estat del ser ben abastit de dades.
La aldea tribal, és una aldea analfabeta i la seva durada a la terra hauria tingut l’extensió d’uns 26.000 anys
En aquest temps, altres factors (innovacions tecnològiques des del foc i els metalls fins als mitjans de transport i les armes) van fer que l’home deixés de ser caçador i nòmada per aprendre els secrets de l’agricultura i transformar-se en un ésser sedentari.
La paraula com a mitjà de comunicació estimulava l’oïda abans que la vista, involucrant sensorial i emocionalment a l’oient i integrant així al grup de pertinença (el clan, la tribu). Al poble tribal, l’única possibilitat de transmetre experiències i acumular era fent-ho en un espai restringit que estava representat per la memòria del grup ja que encara no existien ni la història, ni les escoles, ni la burocràcia; els homes estaven “sensorialment” integrats.
L’alfabet es classifica en sensorial-visual i posseeix una clara funció analítica-lineal, en efecte la linealitat és una característica predominant de la vista si es compara amb altres sentits com l’oïda, el gust i el tacte.
Funcions:
-Entretenir, que habitualment s'indica en tercer lloc, però que sol ser la més important
-Formar, o educar, és a dir, tenir continguts específics la finalitat dels quals sigui l'adquisició de coneixements per part de l'espectador.
-Informar, donar a conèixer tot allò que pugui ser rellevant per al públic i aquest hagi de conèixer.
De l'hominització a les funcions socials
L'hominització és un procés genètic accelerat per raons culturals en un mitjà físic i amb un ritme discontinu. Probablement sigui el mateix ritme que la resta d'espècies de la Terra, però amb una intensitat més gran, és a dir, canvis en els mateixos moments, però de més intensitat. El seu tret principal és el desenvolupament de la intel·ligència reflexiva, del pensament conceptual. És la presa de consciència de nosaltres mateixos, en canvi, a la saviesa no s’arriba tan fàcilment i tampoc es pot perseguir. També la podem definir com el procés evolutiu seguit per un conjunt de formes successives de primats que partint d'un avantpassat comú de l'home i alguns pòngids encara no identificats, arriba fins a l'home actual.
Els diferents processos d'hominització (cultura, educació i comunicació) i els resultats de cada proces (coneixement, formació i información).
Per arribar a la saviesa fem servir els resultats dels processos amb l'ordre invers al de l'aparició en l'hominització.
L’hominització com a potenciador global és la saviesa que ajuda al desenvolupament de la nostra societat que depèn de tres funcions (la comunicació, la cultura i l’educació), i totes tres amb el mateix pes i importància trobant l'equilibri. El conjunt de les tres crea la saviesa.
L’ homonització en la comunicació, educació i cultura. Permetre arribar a la saviesa a través de la informació, de la formació i el coneixement.
La formació és la que permet als ciutadans a convertir la informació, la multitud d’informació en coneixements, és a dir, podem identificar, comprendre, analitzar i sintetitzar. Aquells ciutadans que desenvolupen una cultura personal, són aquells que desenvolupen una vida plena de sentit.
La diferencia entre informació i coneixement es la formació, sense formació per a poder analitzar la informació no hi ha coneixement. Per tant, podem dir que cada un dels processos d'humanització i els seus resultats son indispensables per arribar a la saviesa ja que sense un d'ells el proces queda incomplet.
Construccionisme amb ordinador
El construccionisme segons la pedagogia, és una teoria de l’aprenentatge desenvolupada per Seymour Papert que va destacar la importància de l’acció, és a dir, del procedir actiu en el procés d’aprenentatge. S’inspira en les idees de la psicologia constructivista i de la mateixa manera que aquest últim, el construccionisme parteix també del supòsit de que, per a què es produeixi aprenentatge, el coneixement ha de ser construït (o reconstruït) pel propi subjecte que aprèn a través de l’acció, de manera que no es una cosa simplement que es pugui transmitir.
El construccionisme s’aplica sobretot a l’aprenentatge de les matemàtiques i de la ciència (aprendre ciència a través de la investigació), també es va desenvolupar en altres àrees (en psicologia de la comunicació, per exemple). Més recentment s’ha guanyat un espai en la lingüística aplica, en l’àmbit de l’adquisició i aprenentatge de llengües estrangeres .
Seymour Papert (1928) científic computacional, matemàtic i educador
Pioner de la intel·ligència artificial, inventor del llenguatge de programació Logo.
Va treballar amb el psicòleg educatiu Jean Piaget a la Universitat de Ginebra desde 1959 fins el 1963.
A finals del 2006 va tenir un accident, va ser atropellat per una motocicleta, el qual el va deixar en coma durant un temps.
Aplica les teories de Piaget per a desenvolupar un llenguatge de programació d'ordinadors anomenat Logo.
Logo es creat amb l'objectiu d'obtenir una eina de resolució de problemes. És un llenguatge tan senzill que permet ensenyar a programar als infants a través del joc i l'experimentació, introduint també conceptes de matemàtique, geometria i trigonometria de forma intuïtiva.
Les seves aportacions van ser:
Basant-se en els treballs sobre el Constructivisme (filosofia) de Piaget, ha desenvolupat una visió de l’aprenentatge anomenat Construccionisme.
Aplica la teoria de Piaget per a desenvolupar un llenguatge de programació d’ordinadors anomenat Logo. Logo funciona com un instrument didàctic que permet als alumnes, sobre tot als més petits, a construir els seus coneixements. És una eina molt potent per al desenvolupament dels processos del pensament lògico-matemàtic. Per això va construir un robot anomenat la “tortuga de Logo” que permetia als alumnes resoldre problemes.
Va treballar amb Piaget al 1960 i es pot considerar com un dels més destacats dels seus deixebles. S’explica que en una ocasió Piaget va dir que ningú entenia les seves idees tan bé com Papert.
Va crear l’ Epistemology & Learning Research Group”(Grup d’Investigació sobre l’Aprenentatge i l’Epistemologia).
Col·labora amb LEGO en un producte programable en Logo.
Pedagogia narrativa d’Homer a Tolstoi:
Kieran Egan: (1942) filòsof educatiu i estudiant de les obres clàssiques, antropología, psicología cognoscitiva i historia cultural.
Porta 3 dècades dedicat a l’estudi i formació en pedagogía imaginativa i al desenvolupament del “Imaginative Education Research Group “ (IERG), que coordina l’experimentació i la formació de professors que treballen la imaginació dels seus alumnes. El seu preten, no només motivar sinó interesar durant tota la clase, tot l’any i a tots els estudiants.
“Los intereses están muy ligados a la imaginación (la fantasía y la imaginación es lo que más abunda en la mente humana) y las emociones. Hay que utilizar ambos conceptos en todas las materias y tendremos gente mas preparada e integrada”
Egan critica les línies curriculars en què es basa l’educació on només s’aprenen si es procedeix del concret a l’abstracte; aquest plantejament oblida les eines fonamentals dels nens per atribuir significats de la seva experiència i a la nova formació que reben: la imaginació i la fantasia.
Estava convençut del racionalisme excessiu en l’educació dels petits, per aquest motiu va crear la pedagogia imaginativa, una alternativa radicalment nova sobre l’educació, en la que es valora la importància de la iamginació i de la fantasia com a instruments bàsics per a l’aprenentatge.
“Hay que trabajar la imaginación y la fantasia en la escuela”
Què és l’educació imaginativa?
És un nou enfocament en el camp de l’educació que enllaça de manera efectiva les emocions, imaginació i l’intel·lectual dels estudiants durant el procés d’aprenentatge. L’Educació Imaginativa ofereix una nova comprensió de com es desenvolupa el coneixement en la ment, i com la nostra imaginació treballa i es transforma al llarg de les nostres vides.
L’enfocament de L’Educació Imaginativa, per la seva part, té a veure amb el coneixement, la psicologia i les emocions en conjunt.
Què és la imaginació?
És l’habilitat per pensar sobre tot allò possible, no només en el que considerem de veritat; és la font de la invenció, de la novetat i la flexibilitat del pensament humà. No és diferent de la racionalitat sinó una capacitat que enriqueix de manera important el pensament racional. Es troba estretament lligat a la nostra habilitat per formar imatges a la ment, i a la formació d’imatges involucra comunament les emocions.
Objectius de l’educació imaginativa:
· L’objectiu principal és que els alumnes s’interessin en aprendre.
· Desitja que els alumnes no només adquireixin la informació, sinó que també entenguin el seu significat.
· Que els estudiants obtinguin un alt rendiment acadèmic.
Tres velles idees:
-Socialització (Homer)
-Veritat (Platon)
-Naturalisme (Rousseau)
-I una idea nova, Recapitulació (Vygotski)
Comprensió al llarg de la vida:
-Mítica
-Romàntica
-Filosòfica
-Ironia i somàtica
La ciutat educadora:
El concepte de Ciutat Educadora és una nova dimensió complementària i, fins a cert punt, alternativa al caràcter formalitzat, centralista i sovint poc flexible dels sistemes educatius, que comporta explícitament la interacció davant les propostes de l’educació formal i informal. S’ha d’assegurar, en primer lloc, un funcionament òptim del sistema educatiu formal, però és precís integrar en una mateixa perspectiva l’acció educativa dels diferents àmbits i agents educatius a partir del diàleg i la col·laboració.
Aquesta nova dimensió tendeix a crear una comunicació bidireccional a cada un dels àmbits citats i, a proporcionar una major vitalitat i funcionalitat educativa.
També comporta considerar que l’educació dels nens, joves i ciutadans en general no només és responsabilitat dels estaments tradicionals (estat, família i
escola) sinó que també ho és del municipi, de les associacions, de les industries culturals, de les empreses amb voluntat educadora i de totes les instancies de la societat. Per això s’ha de potenciar la formació dels agents educatius no escolars i enfortint-los del teixit associatiu.
També es valora la necessitat d’establir sistemes d’avaluació en profunditat per a conèixer l’impacta de les iniciatives educatives que es portin a terme en el territori, ja que actualment només es disposa de dades quantitatives.
En aquest sentit també és necessari promoure espais de diàleg i intercanvi entre ciutats per oferir la possibilitat de confrontar la pròpia experiència amb la d’altres, i ajudar-la a objectivar els problemes, els models d’intervenció, les metodologies de treball i, per tant, a consolidar o reformar la pròpia experiència.
Edgar Faure i UNESCO: (1908-1988) polític, escritor i assagista francés
Comissió va observar així mateix que les nocions d “aprenentatge al llarg de la vida” i “pertinença” eren particularment importants. En aquell informe es va fer també èmfasi a la ciència i la tecnologia i es va declarar que la millora de la qualitat de l’educació exigiria a l’establiment de sistemes en els que es poguessin aprendre els principis del desenvolupament científic i la modernització, respectant els contextos socioculturals dels educands.
Aquesta Comissió va considerar que l’educació al llarg de tota la vida descansava en 4 principis bàsics:
Aprendre a conèixer: reconeix que els alumnes construeixen els seus propis coneixements a diari combinant elements endògens i externs.
Aprendre a fer: es centra en l’aplicació pràctica del que s’apren.
Aprendre a viure: junts fa les aptituds imprescindibles per viure una vida lliure de discriminacions, en les que totes les persones tenen les mateixes oportunitats per arribar al desenvolupament individual, així com les seves famílies i comunitats.
Aprendre a ser: fa èmfasi a les competències necessàries per a que les persona desenvolupin plenament el seu potencial.
Aquest concepte de l’educació va proporcionar una visió integrada i global de l’aprenentatge i, per tant, del que constitueix la qualitat de l’educació.
La importància d’aconseguir una educació de bona qualitat es va reiterar com una de les prioritats de la UNESCO en la Taula Rodona de Ministerial sobre una Educació de Qualitat celebrada en París en 2003.
La UNESCO va promoure l’accés a una educació de bona qualitat com a dret humà i va propugnar un enfocament basat en els drets per a totes les activitats educatives. En el context d’aquest enfocament, l’aprenentatge es veu influït a dos nivells. A nivell de l’educand, l’educació ha de tractar de determinar i tenir en compte els coneixements que aquest hagi adquirit anteriorment, reconèixer les maneres formals i informals d’ensenyament, practicar la no discriminació i proporcionar un entorn d’aprenentatge segur i propici. A nivell del sistema d’aprenentatge, es necessita una estructura de recolzament per aplicar polítiques, promulgar lleis, distribuir recursos i mesurar els resultats de l’aprenentatge, amb la fi d’influir de la millor manera possible en l’aprenentatge de tots.
La UNESCO persegueix 5 objectius principals:
- L’educació.
- Les ciències exactes i naturals.
- Les ciències socials i humanes.
- La cultura.
- La comunicació i la informació.
Societat de la informació i tecnologia digital a l’aula:
Més atenció a la tecnologia que a la pedagogia
Noves tecnologies- Vells mètodes d’ensenyar
El docent que no te cultura tecnològica, que no és usuari de TIC no fa TAC.
En equipament tecnològic les escoles són les darreres.
L’aprenentatge de les TIC és instruccional. Massa cursos perduts; falten equips multiprofessionals a les escoles.
Hi ha massa interessos econòmics pel mig.
Moviments de ciutats educadores:
L’organització dels Congressos Internacionals de l’AICE està reservada a les ciutats membres. Els Congressos tenen lloc cada 2 anys i són l’ocasió per a difondre, contrastar i intercanviar experiències i bones pràctiques, i per establir relacions de col·laboració entre ciutats. Són, a més, una oportunitat per aprofundir en la construcció del discurs de Ciutats Educadores.
Sistema pedagògic i competències bàsiques:
Desenvolupar un currículum escolar per competències és una orientació que s’impulsa dins la Unió Europea, a Espanya i a Catalunya per tal de resoldre la poca eficàcia de l’educació que s’ofereix amb caràcter general a tots els joves ciutadans fins als setze anys. Amb aquesta contribució es vol reforçar aquesta orientació emmarcant-la en les aportacions per adequar l’escola a la realitat social i fer una relectura actualitzada dels sistemes pedagògics iniciats durant el segle XX dins els corrents de l’Escola Activa o de la Progressive Education lamentablement ignorats. Els principis són clarament els mateixos, els procediments i organització s’han d’ajustar als alumnes actuals i als usos culturals i tecnològics de la societat actual.
Sorprenentment la diversitat de formes d’activitat escolar, tan difícil al segle XX per l’alt nombre d’alumnes a les aules i la falta de mitjans, avui és ben possible gràcies a les tecnologies de la informació i la comunicació i l’abundor de publicacions i fonts d’informacions disponibles. Cal abandonar definitivament l’aprenentatge uniforme per a tots els alumnes, revisar l’agrupació d’alumnes per edat i organitzar l’activitat amb canvi de matèria cada hora. Tot això s’ha de pensar amb visió de sistema, de sistema pedagògic per tal que totes les decisions tinguin una explicació coherent fonamentada en coneixement científic i no en modes o tendències.
Magda, Eunice, Meritxell i Aida
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada